Comencem amb mal peu
No tinc altre titular possible.
Ahir diumenge vàrem fer la primera eixida d’aquesta nova temporada 2012. Des d’un principi, l’eixida es va endarrerir mitja hora per l’oratge, vàrem eixir a les 10h, el dia era gèlid però assolellat, per a ser al mes de gener, feia un dia realment bo, alguna zona d’ombria estava mullada i res més. Decidírem anar directes a esmorzar i ja després, gaudint de més hores de sol, fer una ruta més llarga. Poc abans de les 11 erem a Montanejos, al bar, esmorzant en les taules del carrer. Ocuparem quatre taules, erem prou gent, allí ens trobàrem amb Pasqual i s’afegí al ranxo. Esmorzàrem a gust, xerrant de les nostres coses, dels gitanos d’Almassora que anàvem a 300 km/h i que la policia tricà perquè al vídeo es veu la matrícula del cotxe… 40 minuts més tard eixiem, alguns cap a casa i altres a fer la ruta més llarga. A l’eixir ens juntem amb altre grup que també sortia en eixos moments, tirem cap a Montán on també un altre grup s’incorporava a la carretera. Massa gent pensava jo. Deixe passar als gallos del grup que deseguida posen un ritme més elevat que el meu. Deixe passar a tot fins Pasqual, vull vore les seues traçades, vull vore com pilota que recorde, ja fa temps, vaig gaudir molt seguint la Ducati SS900 que tenia. Carretera CV-195, km13 cau Pasqual amb la seua RD de 350, un home molt experimentat, un mestre per mi . Jo que anava rere ell, pare, Àlex que anava rere meu també ho fa, m’acoste, s’incorpora, és un refregó per l’asfalt, el casc, els guants i el mono de cuir fan el seu paper. Li pregunte si està bé, no respon, ja sé que alguna cosa no rutlla, s’agafa el muscle i ja sap ell el que té, és fractura de clavícula. Alcem la moto, és xicoteta, no pesa gaire, la llevem de la calçada. Següent pas, cridar a emergències, 112, explique el cas: hi ha hagut un accident, necessite una ambulància, la xica que m’atén em rectifica el punt quilomètric, jo li dic que no, l’accident és al km 13, estic veient el senyal, la xica em diu si és al km 15, li dic que no, la xica em diu si hi ha dos motoristes estesos a la calçada, li dic que no. Ens adonem que parlem de dos accidents diferents, li ho explique a Àlex i recapitulem, la resta del grup no ha vingut, alguna cosa ha passat. L’altre accident. No pot ser, la xica m’ha dit que dos motoristes estan estesos. Torne cap a rere, des d’una zona més elevada vaig seguint la silueta de la carretera cap avall. Lluny veig moltes motos parades, ja fa estona que no passa ningú, cap moto, cap cotxe, mal assumpte. Arrive al lloc de l’altre accident i veig molta gent, cap conegut, pregunte que què ha passat, tot són dubtes, ningú ho sap ben bé, no reconec al motorista, m’expliquen que un xoc entre dues motos. Alce la viste i veig la V-Strom de Jose, dreta sense cúpula ni maleta. Ràpidament m’interesse per la salut del segon implicat, el meu amic. Està conscient. La seua cama no té bona pinta. Nervis, més nervis. Parle amb ell, està seré, emb tranquilitza a mi també vore’l que està bé. Explique a Raül i Javi l’altre accident. Què passa hui?
Torne al lloc del primer accident, explique l’ocorregut. Arriva l’ambulància junt la Guàrdia Civil, conec un grapat de guàrdies del lloc de Sogorb, de trànsit, no era cap d’ells. Els dic que més avall hi ha altre accident, potser més greu. L’ambulància se’n va a atendre als altres, estan estesos a l’asfalt, aparentment és tot més greu. Els de trànsit tallen la carretera. Arriven altra patrulla i dos ambulàncies més, una d’elles S.A.M.U. Els carreguen a tots tres i se’ls emporten a Sagunt, a la mini-Fe. Nosaltres restem a les grues d’assistència en carretera. Carreguem les motos i quasi dos hores més tard marxem cap a Caudiel, el pròxim poble on allí tinguerem cobertura telefònica, estem al segle XXI?, i avisàrem a uns i altres que havia passat i que aplegariem tard a la paella familiar del diumenges.
A la setmana que ve farà, curiosament, quinze anys que vaig anar per primera vegada a esmorzar en moto a Montanejos i mai he passat un diumenge tan horrible com el d’ahir i això que es pot contar, que no ha sigut res més greu ni més lleig. A la fi Jose té trencada la clavícula, el turmell i tres dit d’eixe mateix peu i dijous vinent l’operen. Ànims. V’s.
Ahir diumenge vàrem fer la primera eixida d’aquesta nova temporada 2012. Des d’un principi, l’eixida es va endarrerir mitja hora per l’oratge, vàrem eixir a les 10h, el dia era gèlid però assolellat, per a ser al mes de gener, feia un dia realment bo, alguna zona d’ombria estava mullada i res més. Decidírem anar directes a esmorzar i ja després, gaudint de més hores de sol, fer una ruta més llarga. Poc abans de les 11 erem a Montanejos, al bar, esmorzant en les taules del carrer. Ocuparem quatre taules, erem prou gent, allí ens trobàrem amb Pasqual i s’afegí al ranxo. Esmorzàrem a gust, xerrant de les nostres coses, dels gitanos d’Almassora que anàvem a 300 km/h i que la policia tricà perquè al vídeo es veu la matrícula del cotxe… 40 minuts més tard eixiem, alguns cap a casa i altres a fer la ruta més llarga. A l’eixir ens juntem amb altre grup que també sortia en eixos moments, tirem cap a Montán on també un altre grup s’incorporava a la carretera. Massa gent pensava jo. Deixe passar als gallos del grup que deseguida posen un ritme més elevat que el meu. Deixe passar a tot fins Pasqual, vull vore les seues traçades, vull vore com pilota que recorde, ja fa temps, vaig gaudir molt seguint la Ducati SS900 que tenia. Carretera CV-195, km13 cau Pasqual amb la seua RD de 350, un home molt experimentat, un mestre per mi . Jo que anava rere ell, pare, Àlex que anava rere meu també ho fa, m’acoste, s’incorpora, és un refregó per l’asfalt, el casc, els guants i el mono de cuir fan el seu paper. Li pregunte si està bé, no respon, ja sé que alguna cosa no rutlla, s’agafa el muscle i ja sap ell el que té, és fractura de clavícula. Alcem la moto, és xicoteta, no pesa gaire, la llevem de la calçada. Següent pas, cridar a emergències, 112, explique el cas: hi ha hagut un accident, necessite una ambulància, la xica que m’atén em rectifica el punt quilomètric, jo li dic que no, l’accident és al km 13, estic veient el senyal, la xica em diu si és al km 15, li dic que no, la xica em diu si hi ha dos motoristes estesos a la calçada, li dic que no. Ens adonem que parlem de dos accidents diferents, li ho explique a Àlex i recapitulem, la resta del grup no ha vingut, alguna cosa ha passat. L’altre accident. No pot ser, la xica m’ha dit que dos motoristes estan estesos. Torne cap a rere, des d’una zona més elevada vaig seguint la silueta de la carretera cap avall. Lluny veig moltes motos parades, ja fa estona que no passa ningú, cap moto, cap cotxe, mal assumpte. Arrive al lloc de l’altre accident i veig molta gent, cap conegut, pregunte que què ha passat, tot són dubtes, ningú ho sap ben bé, no reconec al motorista, m’expliquen que un xoc entre dues motos. Alce la viste i veig la V-Strom de Jose, dreta sense cúpula ni maleta. Ràpidament m’interesse per la salut del segon implicat, el meu amic. Està conscient. La seua cama no té bona pinta. Nervis, més nervis. Parle amb ell, està seré, emb tranquilitza a mi també vore’l que està bé. Explique a Raül i Javi l’altre accident. Què passa hui?
Torne al lloc del primer accident, explique l’ocorregut. Arriva l’ambulància junt la Guàrdia Civil, conec un grapat de guàrdies del lloc de Sogorb, de trànsit, no era cap d’ells. Els dic que més avall hi ha altre accident, potser més greu. L’ambulància se’n va a atendre als altres, estan estesos a l’asfalt, aparentment és tot més greu. Els de trànsit tallen la carretera. Arriven altra patrulla i dos ambulàncies més, una d’elles S.A.M.U. Els carreguen a tots tres i se’ls emporten a Sagunt, a la mini-Fe. Nosaltres restem a les grues d’assistència en carretera. Carreguem les motos i quasi dos hores més tard marxem cap a Caudiel, el pròxim poble on allí tinguerem cobertura telefònica, estem al segle XXI?, i avisàrem a uns i altres que havia passat i que aplegariem tard a la paella familiar del diumenges.
A la setmana que ve farà, curiosament, quinze anys que vaig anar per primera vegada a esmorzar en moto a Montanejos i mai he passat un diumenge tan horrible com el d’ahir i això que es pot contar, que no ha sigut res més greu ni més lleig. A la fi Jose té trencada la clavícula, el turmell i tres dit d’eixe mateix peu i dijous vinent l’operen. Ànims. V’s.
Escrits
